Feeds:
Entrades
Comentaris

Motor

Motor

Puesto que vivimos en una sociedad con cultura competitiva, la vida siempre acaba siendo una carrera.

Los años de estudio son los de preparación para salir al circuito, la recepción de un cúmulo de conocimientos que van cargando nuestras neuronas para construir el motor que nos va a permitir competir.

Hasta que un día nos dan el título, que incluye una clasificación que mide la potencia de nuestro motor. Se acabó el patrocinador familia o el patrocinador beca. Todo lo que tenemos por delante es nuestra soledad y la polvareda de nuestro circuito profesional, ocupado por muchos que ya corren desde hace años y por otros que constantemente van llegando a la línea de salida. Y los que quieren ganar son muchos.

Todo el conocimiento adquirido es nuestro motor, es nuestra aptitud.

Pero en la carrera de la vida, lo que realmente será decisivo en nuestros avances, derrapajes, salidas de pista, aceleradas y pódiums va a ser nuestra actitud.

Hay quienes una vez que han conseguido su título, se cuelgan con él en la pared. Piensan que ya llegaron, ignorando que si en su actividad se da un mínimo de competitividad, su diploma sólo sirve como ticket de entrada a la carrera.

Para ganar hay que desear enloquecidamente querer ganar, algo que en términos futbolísticos tiene una excelente definición par los equipos que saltan al campo convencidos de su victoria: la llaman “hambre de gol”, algo que se sacia con esfuerzo, talento y sagacidad.

Sin la suma permanente de estas cualidades, la mayor acumulación de conocimientos es un hermoso motor parado.

– 4rt Principi del llibre Piensa, es gratis. 84 Ideas prácticas para potenciar el talentodel publicista Joaquín Lorente.

Notícies poc alentadores

Notícies poc alentadores

Si me preguntasen

¿qué te da más miedo?,

contestaría que no ser capaz

de buscar el cambio,

de comprender que vivir es

comenzar, siempre,

a cada instante.

Pati Blasco – Andando la Vida

He extret el títol d’aquest post d’un article d’Àlex Rovira que he llegit a una revista. M’ha semblat molt adequat ja que -paradoxes de la vida- aquests dies han estat molt més moguts que moltes setmanes de “feina” remunerada -per anomenar-ho d’alguna manera-. Viatges amunt i avall, omplir impresos, paperassa vària i en definitiva burocràcia tant ferragosa com necessària per tal de poder cobrar la prestació.

Però la meva primera setmana a l’atur no havia començat amb notícies massa alentadores: la premsa i tots els mitjans de comunicació en general es feien ressò de la pujada de l’atur al mes d’agost en gairebé 85.000 persones… Tal vas ser el bombardeig i la magnitud de les xifres que no vaig encaixar la notícia gaire bé.  Per això vaig decidir que m’havia d’impermeabilitzar per aquest tipus de notíces i prescindir d’estadístiques, xifres escandaloses i previsions catastrofistes. I no pas perquè vulgui ignorar la realitat o hi vulgui viure d’esquena, sinó perquè no em puc ni em vull permetre defallir (tot i els que pensen que la motivació no és una qüestió de voluntat 😉 ) Perquè permetre-m’ho és abocar-me a creuar-me de braços i condemnar-me a la invisibilitat del meu sofà.

Estic convençuda que la visibilitat, l’empenta i en definitiva l’actitud és el què pot marcar la diferència d’entre els milers de currículums -molt d’ells brillants- del ja molt personal qualificat que estem a l’atur.

De moment estic contenta: he seguit el planning traçat per als primers dies executant-lo fil per randa: dedicant-me fonamentalment a organitzar-me, a burocràcia, a elaborar llistes d’empreses, de contactes, a donar-me d’alta en xarxes socials professionals on encara no tenia presència, a actualitzar el CV,  a buscar un curs que ara que tinc temps em ve molt de gust de fer (fotografia digital), també  hi ha hagut temps per a llegir als entesos sobre les mesures més efectives en la recerca de feina.

Entre molts altres us recomano:

Ara ja estic amb objectius “expansius”, però això ja us ho explicaré un altre dia.

Notícia Sorpresa

A finals de juliol, a una setmana només de les merescudes vacances, poc podia imaginar-me jo que mentre era al despatx una trucada faria donar un gir al plantejament estival, i sobretot a la tornada: em van comunicar que em quedava a l’atur i que amb data 1 de setembre seria baixa a l’empresa.

La ‘ditxosa’ crisi econòmica mundial venia a interferir d’aprop en els meus plans, i a posar a prova la meva capacitat de reeixir en moments difícils.

Aquest blog és una de les moltes estratègies que em plantejo per a “resistir”, una manera de mantenir una actitud proactiva tot explicant i compartint amb els que em llegiu aquesta nova ocupació: la feina de buscar feina.

Comença un nou projecte, buscar feina emprant les tecnologies de la informació i la comunicació (TICs) fent èmfasi especial en les eines Web 2.0.

Let’s go!